|
Una de les notícies destacades de finals de l’any passat, literàriament parlant, va ser la unió de forces de dues de les editorials independents catalanes més dinàmiques actualment: Males Herbes i l’Altra Editorial. Fruit d’aquesta col·laboració ha nascut una col·lecció anomenada Les altres herbes i ja posats a fer, han decidit anar a per totes i publicar una obra mestra, no només de la ciència-ficció sinó de qualsevol corrent mainstream. Una novel·la a la que no li passen els anys, a la que és impossible no sentir-s’hi lligat emocionalment i que tampoc no t’importa rellegir-la els cops que faci falta. Estem parlant del clàssic Flors per l’Algernon.
A vegades tens una mica de por de rellegir una novel·la que en el seu moment et va agradar molt, anys enrere. És normal perquè desitges guardar aquell bon record com un tresor i no vols que una segona lectura et trasbalsi aquella primera experiència. Això m’ha passat sovint però curiosament tenia la certesa que, en aquest cas, amb la relectura de Flors per l’Algernon, això no ocorreria: No vaig tenir cap mena de dubte que la novel·la escrita per Daniel Keyes em tornaria a semblar excel·lent (la meva primera lectura fou a través l’editorial Cruïlla però amb la mateixa traducció de Pep Verger) i que em deixaria, un altre cop, amb el cor destrossat. Perquè, senyors, aquesta novel·la té un caràcter tan universal i imperible que crec, podries llegir-la cent cops i agradar-te com el primer dia.
Flors per a l'Algernon és una novel.la amb un argument rodó, que enganxa i que et fa patir. És una obra feta amb sentiment i amb molta mà esquerra. No hi ha errades, no hi ha pàgines de més. La novel.la en sí va evolucionar des d’un conte llarg que set anys abans havia ja guanyat el premi Hugo. Daniel Keyes desenvolupà aquell conte i va escriure la història que teniu a les mans.
Charlie Gordon és un home de 32 anys i que pateix una disminució psíquica. Posseeix un coeficient intel·lectual molt baix que amb prou feines li permet feinejar fregant terres i realitzant algun que altre encàrrec senzill. Viu sol, aparentment abandonat per la família, i desitja amb tota la seva ànima ser llest. Ser igual que la resta dels seus companys o amics. Quan se li proposa fer-li una operació quirúrgica que el pot tornar intel·ligent sembla que els seus problemes s'hagin d'acabar, però més aviat és el contrari... Tot just acaben de començar.
“— A mesura que et facis més intel·ligent, més problemes tindràs, Charlie. El teu desenvolupament intel·lectual serà superior al teu desenvolupament emocional”
Flors per l’Algernon és una novel·la tendra però tensa, addictiva i ràpida de llegir... d’aquelles que comences i no pots deixar. La prosa de Keyes t'arriba i et fa emmudir més d'un cop. No només pels sentiments abocats en aquesta obra, si no per què l'argument és rodó i original, la prosa magnífica i els personatges totalment creïbles. Sota una estructura en forma de diari personal del protagonista, on aquest va anotant els seus progressos però també les seves inquietuds i pors, Keyes realitza un exercici d'anàlisi de la ment humana en clau de ciència ficció però sense perdre mai el rumb de la realitat. Els sentiments narrats per Charlie en primera persona et fan sentir un espectador més del seu drama; són senzills però intensos i pots comprovar físicament a través dels seus escrits l’evolució mental que el va transformant.
Keyes utilitza sovint flashbacks al passat preoperatori on en Charlie recorda escenes, imatges, fragments de la seva vida i on descobreix des d'una altra perspectiva la veritat de la seva existència, especialment la complicadíssima relació familiar de la seva infantesa amb la seva mare. Tots aquests inputs ens ajuden a formar una idea molt detallada de com era la vida quotidiana d’en Charlie com a disminuït psíquic i com afecta això al retrat psicològic del nou Charlie: Les seves pors, temors, ànsies que queden lligades inevitablement al seu jo anterior. També la visió constant de l’Algernon, el ratolí blanc predecessor en la operació que li han realitzat a en Charlie, serà una constant d’alegria i preocupació per a una persona que es veu abocada a ser comparada amb un animal de laboratori al qui li han realitzat un experiment. Keyes també utilitza aquest sentiment per pertorbar una mica més la ja angoixada vida del nou Charlie.
Aquesta novel.la, en clau psicològica i amb un rerefons científic, és lleugera i amena però amb plantejaments molt profunds. No s'oblidarà fàcilment una vegada haguem tingut el plaer d'assaborir-la. Pot ser recomanada a tots els públics i a totes les edats perquè els temes que tracta són universals i perdurables: l'Amor, la mancança d'afecte, la força de voluntat, però també l'egoisme, la fatalitat... I potser també el destí.
“El ducto Straus diu que auria descriura las cosas que penso i recordo i tot allo que em pasi a parti dara. No se perque pro diu que es inpurtan perque ells vegin si em poden utilisa. Espero que mutilisin perque la sanioreta Kinnian diu que potse em poden fer llest. Vui se llest”
Eloi Puig
22/03/2021
|
|
